Sr. Xavier Valbuena. Expedicionari disCAPACITAT.
Xavier Valbuena:
No sóc un aventurer i aquesta és la gràcia. Sóc una persona ordinària en un projecte que sí és extraordinari.
Un dia vaig llegir una notícia al diari Un proyecto para heroes, Tres españolas protagonitzarán la primera expedición de discapacitados al Polo Sur.
Portava ja set anys que arran d’un accident vaig perdre la cama dreta. Sóc discapacitat i sempre m’ha fascinat l’aventura antàrtida. La otícia era una crida a que persones amb discapacitat que s’hi volguessin apuntar. Va ser una preparació llarga, de dos anys. Va ser una aventura de recerca continua.
A l’expedició hi anava també l’Eric, atleta, esquiador, paralímpic.
L’absència de la cama m’ha portat a un lloc que, quan tenia dues cames, mai m’hauria atrevit ni a somiar-ho: el Pol Sud. Això vol dir que no sabem què implica si u fet com perdre una cama m’ha suposat una pèrdua o un guany.
L’Antàrtida és dues vegades Europa i només hi ha gel. Ens van deixar allà i quan mirava als meus companys i a l’equip, i teníem una sensació de por, espantava encara més que si els passava alguna cosa als meus companys els hauria d’ajudar. Per primer cop vaig sentir de debó el treball en equip. Vam arribar al gener. La realitat astrònomica era xocant, no hi ha referències temporals per orientar-se. Hi ha sempre una llum primaveral, la mateixa llum en tot moment. L’horitzó era totalment blanc. Vivíem sense referències per orientar-nos. Però havíem d’avançar i fer la ruta planificada.
Començàvme a les 8:00 i dedicàvem tres hores a fondre gel per tenir aigua, fèiem les connexions amb les escoles; això ens alegrava el dia.
No hi havia ca forma de vida. El perillós era el fred extrem. El desmuntatge del campament era el moment més perillós del dia, ho havíem de fer ràpid per evitar el fred (temperatures de fins a menys de 25 graus).
Teníem cinc tons de marxa i érem cinc. Cadascú de nosaltres, l’Eric també, guiava un d’aquests torns. A través de les descripcions de l’Eric, amb filtres, vaig simular amb filtres el que deu veure ell. Veu taques. Per a ell era relaxant estar allà, perquè tot és blanc.
Ens orientàvem amb el Sol, la tecnologia no ens funcionava gairebé mai. Hi ha maneres de fer les coses molt simples però que soluciones les coses, nosaltres vam arribar al Pol Sud orientant-nos amb el Sol. L’Eric utilitzava una brúixola i un suport que mantenia la brúixola davant seu.
Els moments de pausa eren agredolços. Pares perquè estàs esgotat però et congeles i perds calor, ens hi estàvem l’imprescindible.
El final del dia muntàvem el campament. El dia que era dur i el teu company t’abraçava eren genials. El valor d’una abraçada et donava l’energia per continuar.
També fèiem tasques científiques que ens havien encarregat.
En acabar, sopàvem a l’interior de la tenda. Foníem gel per tenir aigua. També hi havia moments en què ens ho passàvem bé.
I acabàvem el dia anant a dormir vuit hores amb l’antifaç.
L’únic gra error de l’expedició va ser el da que vaig portar la pròtesis al descobert perquè volíem una imatge potent d ela discapacitat. Van ser 5 minuts sense les proteccions amb material aïllant de la pròtesis. El fred va entrar. En dues hores arribem al Pol Sud i quan em vaig treure la pròtesis sortia fum, Una congelació et crema. I no em vaig poder tornar aposar la pròtesis. Per sort ja havíem arribat al Pol Sud. Els errors, a un lloc extrem com l’Antàrtida, els errors es paguen.
El 20 de gener de 2009 arribem al Pol Sud. Vam demostrar la capacitat dels discapacitats, no hi ha límits per a l’esperit humà.
El moment més emotiu va ser la tornada i la rebuda dels nostres a l’aeroport.
Tots tenim un somni. Per somni, ta de bo arribi un dia que no calgui fer actes de reconeixement a les empreses i visquem amb una inclusió total.